13 Rue de Blogville: El xicot del "Colmadu"

"Fotografia i arrenjament de Helena B. i gràcies a la gent de Cazcarre Image Group"

Ale, dijous otra vez, parezco la Milá con un Gran Germà de esos que dan los jueves. Avui us parlaré del xicot del "colmadu", ese que os dije que está güenorro (espero que el meu Manolo no lea això). Aquí li vaig fer una foto amb la tia aquella que s'el vol lligar, la tigresa de vermell, però ell res, només té els ulls pels "eurus" (serà català segur!). Yo no he ido nunca a la botiga que té, per que el meu Manolo vol anar els dissabtes al "carreflús" por que dice que está más barato tot, i com em controla la pasta, pues nada, només passo per l'acera fent veure que paseo i així lo repaso al noi. Tiene un culete más mono que el de Banderas, que ja és dir, oi? M'encanta el llapis que porta a la orella, m'el menjaria, con la oreja incluída. Lástima que sea tan, tan, tan... rarito. No porta anell de "casao", ni se li coneix dona al veïnat, sempre va comptant els diners que porta a la butxaca, un montón de veces, i quan ho fa, somriu, como el "Escruge" ese del cuento. En el fondo me da pena. Ningú que l'esperi a casa, ni un gosset que li digui "guau", pero està tremendo, mira, n'hi han que neixen estrellados. Uis, que tard.... el Diario de la Patri, que comença ja! Au, con Dios. El jueves vengo otra vez, si eso, d'acord? Tinc més fotos de la penya aquesta del Blogville, hihihi, i sé moltes coses de "cotilleus", ya veréis, ya!

Boia....

Tot està tranquil

- com una bassa d'oli -

És felicitat....

_____________________

Boia: Cos flotant emprat per a indicar el nivell del líquid en un dipòsit o per a mantenir-lo constant.

13 Rue de Blogville: La clienta del "Colmadu"

"Fotografia i arrenjament de Helena B. i gràcies a la gent de Cazcarre Image Group"

Bona tarda, sóc la Mari Puri, ya me conocéis, no? Ara que todavía no ha comenzado el Diario de la Patri, aprofito i us cuento una cosa que he vist avui al matí. La señora de rojo (a que parece un capote de torero? Es como el de los espontáneos de mi pueblo cuando persiguen a las vaquillas, que no?) doncs resulta que cada dia baja al Colmado a comprar. En realitat, jo crec que vol lligar amb el xicot de la botiga, l'Amo, un home que està como un queso, más mono y más polidet que todas las cosas (está para menjarse'l, eso sí). Ella baja, "vestía pa matá", a les 8 del matí, emperifollada com una mala cosa, i tota coquetuela pone ojos de peix amb suc al Tendero, mentre li demana qualsevol cosa de menjar, però en realidad quiere tirárselo (menuda lagarta, la tengo clichá). La veritat, jo faria el mateix, però el meu Manolo no li semblaria massa bé, hay que entenderle al pobre, es de otra época. Total, que aquest matí, la rubia s'ha posat sombra de ojos de color azul, como si fos culé!!! Però res, el Tendero només té els ulls per la seva balança, debe tener una mena de fixació, pero ni puto caso le hace a la esperpéntica aquesta, compri el que compri.... A éste paso, se queda como la Loli del pueblo, para vestir sants.... Em fa un poco de cosa, eh? Però, què vol amb aquest careto estirat? Uis me voy pitant, que ya están los anuncios de la tele y me voy a repanxingar una mica al sofà. Con Dios y la Virgen, menudo veïnat aquest de Blogville. Ay, Señor, Señor!

Stones....

Una pedra

no impedirà res.

Fem el camí....

(.... junts, a estones, sense pressa)

13 Rue de Blogville: "En Rompetetxus"

"Fotografia i arrenjament de Helena B. i gràcies a la gent de Cazcarre Image Group"

Hola una altra vegada, aquí la Mari Puri, os acordáis de mí? Avui us parlaré d'un veí de l'edifici raro del davant de casa, que li diuen "Rompetetxus" y no entiendo por qué si es más chiquitito que el de la calzada, paraula. ¿Sabéis que un dia s'em va colar al menjador de casa, es va asseure a la silla i em deixa anar amb tota la barra: "Bon dia, Mestressa, què hi ha avui de menú del dia?" Eh, que se quedó tan ancho! Imagineu-vos la meva sorpresa, esclaro, por que ese tipo da yuyu o repelús, això! Porta unes lentes amb uns vidres més gordus que els de la meva besavia (i ella té tots els años del mundo). La veritat és que em fa una mica de pena, todo y que sempre està amb un somriure plogui o nieve. Pobret, crec que va de luto, (cada dia lleva un traje de color negro, en el estiu o en el hivern) y sempre està desorientat, perdut, perdut, i aquell cony de Portera no para de darle con la escombra y de meterle caña (és una bruixa, palabra). Ah! un dia, el dia de la foto que os enseño, por lo visto, es va pujar a l'escala de netejar vidres, pensando que era la de su casa, i els hi vaig fer la foto, per denunciar a la portera por malos tratos pisicológicos (que no sé si se llaman asín, pero jo ho sento decirlo en al Diario de la Patricia moltes veces). Ara lo enviaré a La Vanguardia, que a lo mejor me ponen la foto a la portada de demà, us imagineu? Potser gano un Óscar, como los famosos, hihihi!!! Buenu, que me voy a la cuina, que tengo unos callos amb garbanzos y morcilla al foc (un dinar lleugeret, como siempre), por que cuando llega mi familia a dinar van per feina -dicen los catalans que a la taula y a la cama al primer crit, pero los dichos rimaban, creo, o no?- Ale, que faig tard. Un altre dia us cuento más coses del veinat de Blogville y que Dios y la Verge de Montserrat amparin al Senyor Rompetetxus i le den una mica de pels al cap (es calvo de cojones, mireu la foto!). Señor, com està el patio!

Zorionak.... Naia!!

Naia, Ya sabes que para siempre, no?

De colors són els meus somnis, tot i que ja m’he llevat, i la son no ve a veure'm, quan la lluna s’ha aixecat, salto i salto sobre els núvols, sembla que pugi volar, el meu cor fa pampallugues, i no deixa de ballar. Quan posem els peus enlaire, quan posem el cap per vall, quan et crido a la muntanya, un eco em va contestant, quan et faig amb margarides una polsera de colors, vull mirar-te als ulls i dir-te, que el que sento és això:

T’estimo molt,
jo a tu t’estimo molt,
si estàs amb mi desapareix tot el que és trist,
un dia gris el pintes de colors,
fins a la lluna i tornar t’estimo jo!

Els meus ulls són com bombetes, els meus llavis riuen fort, no puc amagar el que sento, quan em mires tan d’aprop, ara ja no sé que em passa, el cos m’està tremolant, el meu cor fa pampallugues, i no deixa de ballar. Quan s’uneixen els colors, per fer l’Arc de Sant Martí, quan escrius amb el teu dit, el meu nom en el mirall, diga'm un “calla a la radio”, i escolto aquesta cançó, vull mirar-te als ulls i dir-te, que el que sento és això:

Maite zaitut, maite, maite zaitut
si estàs amb mi desapareix tot el que és trist,
un dia gris el pintes de colors,
fins a la lluna i tornar t’estimo jo!

(Video i lletra: Lax'n Busto - "T'estimo tant")
_____________________________

Koloretako ametsak, esna nagoenean, eta ezin loak hartu, gaua iristen denean. Saltoka hasita hegan egiteko gogoa, nire bihotza taupaka aire ertzera doa. Elkarrekin hankaz gora buruz behera jartzean, tunelean sartu eta irrintzika hastean, bitxiloreekin pultsera egin dizudanean,
begietara begira hauxe nahi dizut esan:

Maite zaitut,
maite- maite zaitut;
pila, pila, pila patata tortilla!
Maite zaitut. Maite-maite zaitut,
ilargiraino eta buelta maite zaitut.

Begietako dirdira, irribarrea ahoan, ezin ditut ezkutatu zu ikusterakoan; hanka eta eskuetan,gorputzean, dardara; nire bihotza taupaka aire ertzera doa. Elkarrekin ortzadarra margotu dugunean, ispiluan nire izena idatzi duzunean, irratia piztu eta doinu hau entzutean, begietara begira hauxe nahi dizut esan:

Maite zaitut,
maite-maite zaitut;
pila, pila, pila patata tortilla!
Maite zaitut.
Maite-maite zaitut,
ilargiraino eta buelta maite zaitut.

(Video i Lletra: Takolo, Pirritx eta Porrotx - "Maite Zaitut")

“13, rue de Blogville: La Portera”

"Foto cedida per David P. i arrenjada per Helena B. Gràcies a Cazcarre Image Group

"Hola, em dic Mari Puri, y estoy aprendiendo el català que le llaman. Em perdonareu que no lo escriba com Déu mana, però es que fa casi nada que visc aquí, a Blogville. Encontré un piset divino, i pensava que tot aniria de conya amb los vecinos. Amb els meus, bien, sí, (bien por que només tinc un senyor al pis de arriba y és molt bona gente) però just al davant de casa, hi ha un edificio que parece una casa de putas (perdó, que a veces soy molt brutota, que vinc de família de obreros yo). Bueno, a lo que iba: resulta que hay una tipa que neteja l'edifici aquest, una dona horrorosa, cridanera (se dice asín?) i que els porta a todos los demás vecinos igual de rectes que el pal de la seva escoba. Ella és la Portera, viu en los bajos, i escolto tot els dies las barbaridades que deixa anar per la seva boca (es peor que mi padre, pobriño meu). Es vesteix com el cul, un mal gusto que ni la Pantoja de Puertorrico, que ja és dir, eh?. Yo creo que porta un monyo que és com un perrucot, i no sé si tiene caspa o és que es renta poco, és color de gos com fuig, uix, fa angustia de verlo, eh? Tots els dies es baralla amb uno u otro, que si con los nens petits i la seva mare, critica a tothom, a la abuela que té animalets, o discute con una que té un nas com un lloro (collons, que la oigo desde el otro lado de la acera!), insulta al pobre noi de la botiga per cualquier cosa i, el pitjor, és la trifulca que té cada dia amb un que vive arriba, en el ático, que para joderle, deixa pujar a dalt de l'edifici a grupos de gente empreñaos como monas y que suben como locos, total, por unes facturetes de ná, que es veu que té deudas el chico, com tothom, no? En fi. Algún día cridaré a los "Mozos de la Escuadra" per que me tiene fins als pimientos, qué cruz de dona! Un altre dia os contaré como es la resta de fauna d'aquest edificio, palabra de Mari Puri... Ah, i he escrito una carta a la Ana Rosa Quintana i també al Diario de la Patricia, para que investiguin, hombre ya !!