14.1.10

143è Joc Literari....

imatge: Google


Tot i haver-se quedat sense feina, no volia que el vencès la desesperança. Com cada matí, des de ja feia quatre mesos i mig, sortia de casa a la mateixa hora, com si anès a la oficina. No li havia pogut dir a la seva dona que l’havien fet fora…. Mentre creuava carrers, va recordar la conversa d’aquell dia amb el seu Cap de Vendes:

-Senyor Eudald, ho sentim, però hem de prescindir de vostè. Aquí té el comunicat, amb els quinze dies que diu la normativa dels acomiadaments.

-Però…. Jo què faré ara? Ja sóc gran, tinc família, el pis, la universitat del noi…. No em poden fer això….

-Són ordres d’amunt…. Bon dia.

Una altra passejada desesperada. D’on treurà diners per a tot?. A l’aparador d’una botiga es va mirar un cop més la jaqueta somniada per la seva dona, la que volia pel seu aniversari…. Va tocar-se la galta , tot recordant el petó amoròs d’ella, el de cada dia. Els darrers estalvis serien pel regal, no podía decebre-la, això si que no….

Va entrar a un nou edifici, per inèrcia, amb els ulls negats….

-Bon dia, necessiten algú per treballar?
-Potser si…. Passi, si us plau….
________________________
- Aquesta és la meva primera participació als jocs Literaris d'en JM Tibau. -

50 comentaris:

Naia ha dit...

Doncs ... per ser el teu primer relat ... m'ha agradat, eh?
És una cosa molt real, que per desgràcia, està a l'ordre del dia, i amb una mica em quedo de tot el relat, és que no es rendeix, per molt malament que es trobi, i preocupat per la seva dona, segueix endavant i pensa en com tirar endavant.
Crec que de vegades, ens deixem portar tant pel dolent, que no sabem apreciar les coses bones que hi ha al nostre voltant, i estic segura que la seva dona, seria de les coses bones.
Bé ...... que em lio, que m'ha agradat molt, i per part meva .... pots seguir escrivint moltes vegades, encara que potser jo no sigui d'allò més imparcial, jeje.
T'estimo molt, petons guapa:)

Jesús M. Tibau ha dit...

moltes gràcies per participar per primer cop, em fa molta il.lusió. Benvinguda a la família dels jocs literaris

Striper ha dit...

Molt be jo el tinc a mig fer.

òscar ha dit...

Un molt bonic escrit amb les cireres finals de la tendressa i l'esperança. I ambues són cireres que mai haurien de faltar en cap pastís.

ShaO ha dit...

ainss me he encantado y no desgraciadamente por el tema, sino por lo bien que lo has planteado y más aún por esa luz verde que has dejado encendida al final del pasillo oscuro. Un abrazote cielo y que solo sea el primero de cientos de ellos : )

Carme ha dit...

És molt bonic, trist, però deixes la porta oberta a l'esperança. A veure si li pot comprar la jaqueta!

Una abraçada.

P-CFACSBC2V ha dit...

Molt interessant! M'ha agradat, aquest final.

rebaixes ha dit...

La jaqueta era el punt d'encontre...
Has brodat un relat boníssim... Qui sap si en la passejada per la compra davant l'aparador li regalen el petó que necessita... un amic que fa temps que nos veuen i li soluciona... Tot és possible... Cris, endavant i a treure el suc que portes. Anton.

- assumpta - ha dit...

Quina bonica i esperançadora història que ens has deixat!

M’agrada aquesta nova faceta que ens ensenyes, crec que t’ha sortit un bombó ben dolç.

Magnífic Reina Cris!.
=)))

Javier ha dit...

El único camino que tiene salida es la lucha.
El tiempo termina por enseñarte que la decepción te espera tras cualquier esquina y que no queda sino seguir para adelante.

Desesperanza y coraje.

Besos.

Assumpta ha dit...

Ai nenaaaa que m'has fet emocionar i tot... m'ha encantat aquest final... sí, sí, si us plau!!! que li donin aquesta feina!!

(Oi que sí que li donaran?) :-)

Jota Ele ha dit...

Espero haber entendido bien todo tu juego literario, Cris.

De él, saco la esperanza con la que termina.

¿Le dieron el trabajo?

Besos.

Mª Angeles y Jose ha dit...

Que mala es la desesperanza! es como un circulo cerrado del que cuesta salir....las puertas abiertas estan donde menos las esperas pero no todos sabemos encontrarlas.

Besos

rits ha dit...

doncs al final té un gustet esperançador ben maco!!!

un bon relat!!!!!

Elvira FR ha dit...

Sort que al final hi ha esperança...un relat colpidor! bo, molt bon relat! Felicitats un plaer llegir-ho!

mi nombre es alma ha dit...

Has fet un joc literari d'allò més encertat. Enhorabona.

Marina ha dit...

Pues yo creo que me he perdido la mitad del sentido del relato. pero igualmente tedejo mi beso de buenas noches.
:)

P.D. Siento no hablar tu maravillosa lengua. Eso que me pierdo.

Dissortat ha dit...

Força trist, i fastigosament cert en aquests dies.
Seguirem la trajetoria d'aquesta nova faceta teua.
Salut.

Lala ha dit...

Ufff..qué tristeza me ha dejao...
Supongo que es que está tan cerca de la realidad que abruma de verdad.
El texto está genial, con tan pocas líneas, esa intensidad de historia...ay...


Un beso


Lala

Josep Fábrega Agea ha dit...

La teva ment no para. Això és bo.

David ha dit...

Ostres, quina sort. I jo que ja duc un any sencer sense feina...

La sonrisa de Hiperión ha dit...

Rebajas......... jajajaja

Saludos y un abrazo enorme.

TORO SALVAJE ha dit...

Menys mal...
Agradar llegir això.

Petons.

Josep ha dit...

Molt sentit i encoratjador.

Em trec el barret, Cris, per la brevetat que has sigut capaç de polir.

un petó.

Caminante ha dit...

Bello cuento Cris, y esperanzador final, está bien llevado y haces fácil que nos identifiquemos con él. Enhorabuena.

Besos
(Por cierto, he conseguido entenderlo entero en catalán, lo que es un logro)

DANI ha dit...

Em sembla que aquesta història ens és o ens serà proximament familiar a molts ;)

Petons acollonits

hugo ha dit...

Hola Cris:

Aquest començament está força bé.
Ara ve el més dificil...continuar

¡benvinguda a la narració!
¡benvinguda a aquest patiment de la narració!

(si passas per el blosss potser entendràs perque et dic aixo)

ens lllegim i ens escrivvvimm

salut,
hugo

Duschgel ha dit...

Oh, gràcies a Déu! És un tema tan actual com terrible!

Cris ha dit...

*Naia, moltes gràcies.... Ya sebes que para mí, aunque "no seas imparcial" tu opinión SIEMPRE me vale y me ayuda.... Ya sabes que dicen "se ve la luz al final del tunel" no? Pues eso, que yo también t'estimo molt :) Petons i muxus!!

*Jesús M. Tibau, moltíssimes gràcies, i si, espero participar-hi més, m'ha encantat l'experiència i llegia sempre als companys.... bé, doncs una més. Un petó :)

*Striper, doncs ja el llegiré quan el pengis :) Petons!

*òscar, és només un petit escrit i senzill, que no anava a acabar bé, però de vegades els girs inesperats deixen millor regust de boca, oi? Com les cireres :) Una abraçada!

*ShaO, muchas gracias de verdad, no es fácil escribir relatos, sólo "unos pocos" sois los elegidos para hacerlo como dios manda, pero, ahí queda eso! Un beso enorme preciosa :)

*Carme.... Jo crec que ho aconsseguirà, de debó :) Petons maca!!

*P-CFA, moltíssimes gràcies, saps una cosa? Em vaig decidir a participar d'una vegada, després d'haver llegit el teu :) Així que.... en part en tens tu la "culpa" :) Una abraçada!

*rebaixes (Anton).... ais, això de treure suc, ja veurem.... 200 paraules ens deia en Jesús M. com a màxim.... Saps quantes n'hi han? 200, ni una més ni una menys :) Vaig modificar alguna cosa, i bé, m'he quedat amb ganes de més, això no serà pas dolent, oi? Un gran petó :) i gràcies sempre per venir!

*assumpta, m'en alegro que t'hagi agradat, a més, també és un "relat" vist i no vist, curtet i entenedor, per que no "dono per massa més" :) petons per a tu, i una abraçada forta!!

*Javier, pues sí, sin desfallecer, que es lo que más admiro. Realmente hay gente que nunca se viene abajo, por muy mal que lo esté pasando.... y sigue hasta que al final llega la recompensa! Besos también para ti :) Gracias por comentar!

Cris ha dit...

*Assumpta, et diré, que anava a tenir un final dolent, que una pòlissa de vida d'ell cobriria les penúries de la família.... No vaig poder "matar-lo".... però per uns instants, les vies del tren van passar pel meu cap.... Si, li donaràn la feina, li comprarà la jaqueta de Chanel, i com cada matí rebrà el dolç petó de la seva dona.... i la vida continuarà :) Gràcies a tu nena per venir i dir-me que t'ha emocionat, això és el millor premi :) Un sac de petons!

*Jota Ele, este "microrelato" es una participación a un "juego literario" que un compañero bloguer propone desde su espacio, y algunos de los que pululamos por aquí, participamos.... Como es un extra, la foto no quise que fuera mía, ya que me ha despertado el escribirlo, otro tipo de emociones o sensaciones que una imágen propia.... Tres palabras para inventar una historia: paseo, chaqueta y beso.... No sé si habrás visto a la derecha del blog que he puesto un traductor de google, que aunque no es una maravilla, traduce al idioma deseado. Has entendido muy bien: esperanza, que es lo último que hay que perder.... y creo que la entrevista laboral fue satisfactoria, pero eso será otra historia :) Besos para ti, y gracias por venir, como siempre!

*Mª ángeles y jose, lamentablemente es así, y quién más quien menos, conoce a alguien que está ahora mismo pasando por una situación similiar.... No dejarse vencer es el secreto, y Él no lo hizo :) Besos a los dos!!!

*rits, moltes gràcies, millor que sigui així, a qui no li agrada una història amb final feliç? Un petó nena!!

*Elvira, agraïda, també, com amb el P-CFA, vaig llegir el teu, que ja et vaig comentar, i mira, aquí m'hi eniu, amb vosaltres, que si que en sabeu :) Gràcies de debó, una abraçada!

*Alma, gràcies de debó, si t'ha agradat, és més que suficient, per que quan us llegeixo als qui en sabeu, em feia una mica de vergonya, eh? Una abraçada gran!

*Marina, gracias de todas maneras. Comentarte, que a la derecha del blog he puesto un traductor automático de página, y aunque lo he probado y el resultado no es el esperado, quizás el jugo principal sí se entiende, aunque hay palabras y frases que no las acierta el google ni de lejos :) Besos preciosa, y gracias por el beso nocturno!!

*Dissortat, doncs si, "fastigosament" li escau de meravella.... Vivim en aquesta època que tots estem a la corda fluixa, ben pocs s'en salven.... Gràcies per venir, una abraçada :)

*Lala, ya sabes tú por experiencia, que a veces hay relatos-cuentos-historias duras, dulces, explosivas.... Todo depende de nuestra mente y quizá de nuestro estado de ánimo al escribir, verdad? A ti, con el último, te intuyo FELIZ de la vida, me gusta, sí :) Beso grande preciosa!!

*Josep, la ment, el dia que pari.... mala-ment, oi? Gràcies per dir la teva. Salutacions!!

Cris ha dit...

*David, doncs ànims, planta't el millor del teu somriure cada dia, i no et vinguis avall, la perseverància estic segura que dona els seus fruïts.... Molta Sort, i un petó ben fort :)

*Hiperión.... Ni de rebajas, éste señor, como decimos por aquí, estaba en "la última pregunta".... Disimular que nada sucede en esos meses no creo que sea fácil, pero mira, la época de rebajas también es ahora, y aunque sea un "Chanel" el abrigo deseado, seguro que ella tendrá su regalo de cumpleaños, segurísimo :) Otro abrazo para ti, poeta!

*Toro Salvaje.... Gràcies, i si, menys mal que només podia posar 200 paraules, si no, igual acabava malament.... Petons de tornada :)

*Josep, coratge, també és un adjectiu que té el protagonista, i valentia, i sentiment.... Gràcies per les teves paraules, que sempre deixes amb tant de carinyo :) Un altre petó per a tu!

*Caminante, bueno, como decía algo más arriba, hoy en día, ésta problemática está presente en tantos hogares, que quién más quien menos tiene gente querida en la misma situación, verdad? Gracias por el esfuerzo de entenderlo, y puse un traductor de página de google a la derecha del blog, aunque no me ha fascinado su "supuesta eficacia".... Gracias ti, de verdad :) Un besote!

*DANI, si senyor.... però aviat tot canviarà, no podem estar tant de temps un pais com el nostre, amb aquestes tases d'atur ni de por.... Segur que aviat només ho veurem com un malsón passat :) Gràcies i petons per a tu, ben valents!!

*hugo, si algún dia veig l'escriure com un patiment, com fer fotos, o pujar a un escenari, ho deíxaré, per que estic segura que ni jo gaudiria ni en treuria cap profit.... Passo per casa teva avui a veure què ens regales :) Salut i força!

*Dusch.... si filla, això és el que ens ha tocat viure, així que resem per que aviat s'acabin aquests temes i només siguin "ficció" :) Un petó nina!!

La Meva Perdició ha dit...

Felicitats pel relat i la teva primera participació!.
Corren dies grisos plens d'angoixa i mal de caps, i això queda reflectit en les nostres lletres. :)
Gràcies pel teu comentari ^-^

Joanjo ha dit...

Relat de una cruesa transparent i colpidor. Per sort ens has deixat un final esperançador que voldríem tan real com la resta.
Un petó.

khalina ha dit...

m'ha agradat que li hagis donat un final animós

el paseante ha dit...

M'ha agradat aquest final esperançador. Un bon relat.

Marina ha dit...

¡¡Claro, genial!! lo traduje y no es del todo malo, se entiende el texto a la perfección. gracias guapa.
Muy bueno el texto y, desgraciadamente, demasiado real.
Un beso... o dos, uno para cada idioma.

Manel ha dit...

Havien transcorreguts set mesos, va tornar a desfer el via crucis d'aquells dies. Davant d'ell, el majestuós edifici on va rebre el no de resposta a pregunta arrossegada i alada dels seus llavis.
Girar a l'esquerra d'aquest carrer, davant dels seus ulls, la botiga de l'aparador elegant. L'aparador on va observar la peça que li compraria a Ella, la seva estimada feliç sense conèixer la història de les seves hores a la intempèrie.
La dependenta va saludar molt educadament amb un bon dia i que desitjava. Ell es va quedar sense poder articular paraula, ella, la dependenta, cobria el seu cos amb la jaqueta del seu somni.
Va sortir de la botiga, va girar a la dreta, després d'un somriure sonora, va tornar sobre els seus passos trobats.
Tornaré............

Cris ha dit...

*La meva perdició, gràcies per retornar-me la visita, ja veus que el punte esperançador té un punt comú en el teu relat i el meu :) Gràcies per venir!!

*Joanjo, diuen que l'esperança és el darrer que s'ha de perdre.... doncs mira, així ha anat, al menys aquest :) Gràcies i un petó!

*Khalina, gràcies, tot i que no anava a acabar així.... :) petons!!

*Marina, yo digo besos i petons :) Gracias preciosa, se entiende mejor, pero no es fidedigna la traducción :)

*Manel.... només gràcies, de debó.... I espero que sigui així :) Un petó!

Josep M. Ferrer ha dit...

Un relat fantàstic i malauradament molt de moda!!! Felicitats, escrius molt bé.

Cristina ha dit...

Els artistes saben transmetre amb les seves pintures, les seves escultures, les seves lletres i fins i tot les seves pel.licules, moltes emocions.Encara que el teu relat mostri una trista realitat, és una bona prova que els artistes esteu per fer-nos canviar les penes per alegria i la decepció per esperança. Un altre gust poder llegir lletres tan ben escrites.

hugo ha dit...

Hola Cris,
Acabo de llegir la teva resposta i em sembla que no vaig ser massa clar.
Pots escriure una carta, mail o en un blog, pero si vols contar, és a dir, "narrar", això ja és una altra història, això es diu "crear", treure alguna cosa del no res i això, estimada amiga, significa patiment previ i patiment en el moment de possar la "criatureta", el text, en el món, és a dir, la realitat dels teus lectors, i és en aquest moment quan la satifacció es individual i intransferible. Potser aquestes tasques no fossin tan feixugues per Mozart, Beethoven, Picasso o Borges, però tothom a l'hora de crear ha tingut el seu patiment.
Escriure no és un patiment, estimada Cris, escriure es una passió amb tot alló que significa la paraula passió.

Si, també pots escriure per passar l'estona i en aquest sentit no diré res perquè el temps perdut també és individual i intransferible.

salut,
hugo

India Ning ha dit...

Una mica trist, però sense drames. M'agrada, es àgil i lleuger. Segur que és el primer? (per mi que en tens de molts amagats en una carpeta de l'odinador) Vull més!


Bon dia, i molt bona setmana! Petons!

Ricardo ha dit...

M'ha agradat
Molt interessant!

Robërto Loigar ha dit...

Me ahogué en el mar catalán, pero pude hilvanar la historia.


Saludos,

Ñoco Le Bolo ha dit...


Me ha encantado el relato. Con un breve texto se puede decir mucho mucho.

besos

CR ____________________________________
LMA

Raúl ha dit...

Seguro que conoces una película, más o menos reciente, que aborda la misma desesperación que la del protagnista de tu relato.
Bien escrito, Cris.

Isabel Membrado ha dit...

Cris, eres polifacética ... y no paras!! Hace días que no pasaba por tu espacio y me he encontrado con un montón de cosas nuevas.
Tu relato me ha resultado conmovedor y a la vez inquietante. Creo que has sabido usar muy bien las palabras.
Besotes!!

Cris ha dit...

*Josep M. Ferrer, res de l'altre món, però feia temps que tenia ganes de participar en el joc de l'amic Jesús M. i mira, ha sorgit la ocasió, moltíssimes gràcies per les teves paraules :)

*Cristina, m'afalagues massa i em fas posar vermella, i no ets objectiva per que sé que m'estimes molt, nina, així que, només donar-te les gràcies, per que m'encanta tenir-te també per aquí recolzant-me, faci el que faci :) Milers de petons princesa!

*hugo, ara ho he entès molt millor, moltíssimes gràcies, i tens tota la raó.... Un petó gran :)

*Roberto, ante todo, gracias por el esfuerzo, y tus palabras :) A la derecha, hay un traductor de página, por si otra vez te apetece ir más "rápido", ya sabes, jajajaa, gracias de nuevo por pasar :)

*Ñoco, gracias por tus palabras, pero es sólo algo de "aficionadilla".... tú sí escribes e hilvanas bien las historias.... Un placer siempre leerte :) Besos gordos!

*Raúl, hablas de "Los lunes al sol"? por que no la he visto, sí, "mea culpa".... ya me dirás, pero de pelis me enseñas más tú que el cine :) Un beso enorme!

*Isabel, es un pequeño paréntesis, ya has visto que no puse ni una foto propia, por primera vez.... pero me ha encantado participar en el "juego literario" de Jesús M. Tibau, que propone mes a mes, y era mi primera participación, a ver si "caen" más :) Un gran beso, preciosa!

*Índia, tinc un bloc tancat, de relats curts, però són només per a mi, jajajajaa, de vegades m'hi desfogo allà, però si és el primer que poso "en públic".... Gràcies preciosa, de debó :) Un megapetó!!

*Ricardo, moltíssimes gràcies, de debó :) Salutacions!!

*

MUY SEÑORES MÍOS ha dit...

Me sumo a las felicitaciones que estás recibiendo: es esperanzador ver que hay gente, como tú, que confía en que la luz del semáforo, que a otros les parece fundida, vuelva a ponerse verde.

Besos.

Cris ha dit...

*Muy Señores Míos, te prometo que "el relato" no iba a terminar nada bien, pero nada de nada.... en fin, ya sabes tú lo que es escribir cuando el talante no es el adecuado, eh? Petons :) Gracias por venir!