Hi han un parell de pilars fonamentals a la meva vida.... Un el composa el conjunt de persones que m'estimo (família, parella.... l'amor al cap i a la fi). L'altre pilar vindria a ser el trobar-me bé... bé no només físicament -que també és important- si no sentir-me bé, en pau amb mi mateixa, sense alteracions. No cal dir que intento que els meus dos puntals siguin ben ferms, però no sempre és senzill.... Si els meus estan bé, jo estic bé. Si la meva filla riu i està feliç, jo també ho estic.... Però no sempre estic així. Hi han actituds que em fan emprenyar, sobretot de gent que s'autoanomena "company de feina", gent que et fa passar males estones en un lloc on hi passes moltes hores al dia.... Apareix l'estrès, l'angoixa i la mala llet (oi XeXu?), em vinc avall, no suporto sentir-me impotent davant d'algú que no m'agrada com tracta a la resta d'un equip de persones i no hi puc fer res.... Aleshores un del meus puntals comença a corcar-se, a tenir foradets, com una biga malaltissa.... I és quan em suen les mans, apareixen nervis per no res i em passa com la poma podrida al cistell, que va encomanant la poma del costat, com si fos un cuc.... Aleshores la meva vida personal se'n resenteixi i no sé posar-hi remei, no en sé.... _________________________________________________________
Hay un par de pilares fundamentales en mi vida .... Uno lo compone el conjunto de personas a las que quiero (familia, pareja.... el amor al fin y al cabo ). El otro pilar vendría a ser el encontrarme bien.... bien no sólo físicamente -que también es importante- si no sentirme bien, en paz conmigo misma, sin alteraciones. Por supuesto, intento que mis dos puntales sean bien firmes, pero no siempre es sencillo.... Si los míos están bien, yo estoy bien. Si mi hija rie y está feliz, yo también lo estoy.... Pero no siempre estoy así. Hay actitudes que me cabrean, sobre todo de gente que se autodenomina "compañero de trabajo ", gente que te hace pasar malos ratos en un lugar donde pasas muchas horas al día.... Aparece el estrés, la angustia y la mala leche (no, XeXu?), me vengo abajo, no soporto sentirme impotente ante alguien que no me gusta como trata al resto de un equipo de personas y no puedo hacer nada.... Entonces uno de mis puntales empieza a carcomerse, a tener agujeros, como una viga enfermiza.... Y es cuando me sudan las manos, aparecen nervios por nada y me pasa como a la manzana podrida del cesto, que contagia la manzana de al lado, como si fuera un gusano.... Entonces mi vida personal se resiente y no sé poner remedio, no sé....
54 comentaris:
Te entiendo. A mí me pasaba cuando trabajaba (ahora soy ama de casa). Mi marido decía que al entrar había que dejar los problemas en la puerta, pero qué difícil!!!
Un beso.
És normal que no sàpigues què fer davant la situació, jo tampoc sabia què fer... però tu sigues tu mateixa, sigues forta i no deixis de banda els teus valors, tu no t'infectis, la resta infectada és qui s'haurà de curar...
relajate, mira esto:
http://www.youtube.com/watch?v=kckeoENihKM
saludos
Potser en aquests moments és quan t'has de refermar més en l'altre pilar, que segur que sap estar a l'alçada.
Relajate, y por favor los problemas del trabajo que se queden en el trabajo...fuera tienes una familia maravillosa que te quiere....
Besos
Molt bon contrast de textures rurals.
Tots ens trobem o poder-nos trobar tal com dius, però és el que diem per aquí pit i colons, berruga. Tal com et diuen un ha de ser i demostrar el que és...sempre, sinó vols claudicar.
Tot això porta conseqüències...
En la feina hi anem a buscar al final de tot el diner per seguir,i el saber caminar per allí de vegades es fa difícil... Si això es pogués curar canviant de feina- i ara,- ho solucionem ràpid... Però no és així. Moltes vegades ens hem de sotmetre i amagar el cap.Per que el canvi pot comportar encara més problemes.
Separa si pots el intrínsecament personal del que és la feina... I tindrem dos cares, no si actuem amb fermesa, dignitat i fent saber la nostra posició evitant la ruptura.
Plantar cara al conflicte deixant una porta oberta... Difícil ? Doncs, si. El teu interior ha de guiar-te, si aprens la lliçó, i la poses en pràctica... Les aventures en la vida, si les aprofitem, poden endurir-nos i fer-nos capaços de salvar amb èxit el que d'altra forma pot ser un fracàs.
Clar que parlar - o escriure - és molt fàcil. Jo també he passat moments complicats, diria complicadísims... I tu i un altre també els ha de passar. Hi son a la vida, formen part d'ella. Si la font sempre ens ragés tots tindríem
aigua... Actua amb dignitat i veuràs com els problemes els vas salvant.Bona tarda. Anton.
Creo que en esta vida hay cosas que merecen la pena y otras que no. En este tránsito nuestro nos encontramos con situaciones y con personas por las que no merece enturbiar todo lo bueno que nos ofrece el resto.
Tranquila, mujer, que hay otras cosas: mira hacia ellas.
Un beso petonero.
Hi ha situacions i moments que són difícils per a tothom. Vull dir que qualsevol persona que s'hi trobés estaria incomoda o bé enfadada. Però les coses mai no són igual i mai no es queden quietes... segur que d'una vegada a l'altra aprens alguna cosa. Segur, acabaràs sabent posar-hi remei.
Aunque quizá tu no te des cuenta, tus otros compañeros los"normales" seguro que aprecian tu malestar, puedes reforzar tu pilar en ellos; y si no apuntala desde el otro pilar de tu vida ( que es más fuerte e importante seguro):los puntales son provisionales , pero resuelven.
Un beso .
*Julia, es una frontera delicada, al menos para mí, y los míos, que lo sufren sin darme cuenta a veces.... Es complicado, mucho.... Besos de finde :)
*Cesc, ai, què més voldria jo.... comparteixo més temps amb els companys de feina que amb la meva família.... i de vegades pesa massa això, de debó. Gràcies per les teves paraules :)
*calata (Miguel).... que sepas que me ha emocionado muchísimo el video que me has "regalado".... intentaré ser paciente, y poner la mejor de mis sonrisas.... No lo olvidaré. Gracias de corazón, un beso....
*P-CFA, la veritat és que sense el suport i comprensió de la meva família, la meva parella, els meus amics, de vegades m'ensorraria.... Em sap greu inflar-los el cap amb "xorrades" de la feina, que m'influeixen a mi, però, entenen aquestes fases.... m'estimen :)
*Mª Ángeles y Jose, lo mejor de eso, es que lo sé, sé que hay personas que me van a hacer sonreir y a intentar que olvide los malos momentos que también arrastro del trabajo.... Son días puntuales, de verdad, pero de esos que quisieras olvidar y no puedes. Un beso a los dos
*Josep, moltíssimes gràcies, la veritat és que era un indret que "feia por", però m'ha servit per ilustrar el text d'avui. Gràcies per passar i salutacions cordials :)
Pues, la solución está en tí misma, Cris.
Cuando alguien intenta importunarte, hacerte la vida imposible, molestarte es que, sin duda, se siente desgraciado. Algo le importuna a él, le hace la vida imposible y le molesta. Como consecuencia de su bajeza moral, trata de traspasar a los demás su desgracia.
¿Cómo actuar?
Sonríe, encógete de hombros y haz bien tu trabajo, ni más ni menos. Si acaso, un poco más que los demás. La satisfacción del deber cumplido impermeabiliza contra las agresiones externas.
Y, sobre todo, no sirvas de vehículo de esa desgracia para los demás. Te convertirás en lo que el desgraciado quiere.
¿Me explico?
Besos.
La mala llet apareix per això, però també pot ser al revés, que et vingui de fora i se't noti a la feina. Jo més aviat crec que em passava això quan vaig escriure el post. Però com també deus haver vist, allà ho passo molt bé i la majoria de coses m'agraden, i sóc capaç de relativitzar les que no. Per això se'm fa difícil entendre la situació laboral de la que parles, tot i que anteriorment vaig tenir experiències negatives (i força influents en mi), però si que em faig a la idea de que quan un dels pilars trontolla el mal es va estenent, és molt bona la metàfora de les pomes.
Qui més qui menys té problemes a la feina, ho he anat veient, però quan et trobes amb certs elements, que sembla que abunden, no hi ha manera de treballar en equip. Això és una altra cosa de la qual tinc molta sort, el meu equip és molt compacte i ben avingut, funcionem perfectament, i el respecte simplement existeix, no cal que el tinguem, ens surt sol.
També és comú que ens emportem els problemes de la feina a casa, però això és una cosa que cal aprendre a evitar. Justament ahir les meves companyes em deien preocupades que creien que jo no sabia desconnectar, i les vaig tranquil·litzar de seguida perquè ara més que mai quan plego m'oblido de tot el que ha passat o passarà allà. Mentre hi sigui ja hi pensaré. Però això és fàcil de fer perquè les coses van bé. Si la situació és dolenta com la que expliques, cal esforçar-se més en oblidar-ho un cop s'és fora, perquè no voldràs preocupar la gent que formen part del teu altre pilar, oi? El teu somriure també és la seva felicitat.
Uno de los ingredientes de la felicidad es estar en paz con uno mismo. Lo malo es que eso se altera "gracias a" los demás...ggrrr...y sin querer, nos venimos abajo.
Es difícil batallar estas cosas de compañeros. Una lástima, porque a veces se merecen un toque de sinceridad de la buena y uno se corta y no puede o no debe...
En fin. Espero que pase pronto y que los pilares sigan manteniendo tu buen ánimo.
Un beso
Lala
Esos puntales son tambien los mios, es inevitable que a veces estes "quemada" por el trabajo o por otras cosas y al entrar en casa, se lleven a cuesta, pero....hay que saber mirar esa sonrisa de tu hija, esa mirada de tu pareja, ese abrazo de tu ama, y de tu amama, esos comentarios de esas amigas que te hacen reir, y dejar de pensar en lo malo, para disfrutar de lo bueno.
Es dificil lo se, pero con practica... se consigue, y cuando te encuentres muy mal...siempre hay alguien dispuesto a hacerte reir y olvidar. Besos guapa :)
Entiedo perfectamente lo que cuentas, Cris. A todos en mayor o menor medida nos pasa.
Este mundo es así de complicado, o mejor expresado, hemos complicado nuestras vidas.
Vinimos a vivir, una vida corta, y a sentir la Tierra a nuestro alrededor, con todo lo que ello comporta: disfrutar con nuestros semejantes, ayudarnos, disfrutar de un buen vino, una puesta de sol, un rato de conversacion, una obra de arte, una canción, un pájaro..., cosas sencillas si nos fijamos.
Y por no se que afanes, ambiciones, equivocaciones de todo tipo, cambiamos y nos dedicamos a ir locos, a querer imponernos, a querer ser centro del Universo... yo que se?
Con lo facil que es disfrutar de lo simple y sencillo. Y hemos terminado por joderlo todo. Una pena que te das cuenta cuando ya es tarde.
Saludos Cris,
Soposo que no et consola saber que això ens passa a més gent, no???
El problema d'aquestes coses, és que el nerviosisme es transmet inevitablement al fills, els quels també es posen nerviosos i tot es converteix en una gran pilota que roda i roda...
Crec que m'apunatré a ioga ja ja ja
Petons
Quan hi ha actituds d'altres que ens posen de mala llet, qui té un problema... som nosaltres. El que vull dir és que no podem deixar que la forma de fer dels altres tinguin una afectació directa en la nostra vida!
La mala llet està justificada quan no som coherents, quan hi ha una distància entre el que pensem i el que fem; però mala llet per la incoherència d'altres? No, això no!
A veces, una persona así consigue amargar a muchas que son de otra manera...
Apoyaos los unos a los otros y no dejéis que esa actitud os amargue la vida.
Un beso fuerte.
El tener algo en la cama... siempre hace mucho como pilar fundamental de la vida... jajajaj
Saludos y un besazo!
Aiii siii!
És que amb els companys de feina s'hi passen moltes hores. I aquests no es trien com ara els amics. Et venen imposats. Ja pots tenir molt companyerisme, però n'hi ha algun que sempre et treu de pollaguera.
Ànims!
Hem d'aprendre a no portar-nos els malestars del treball a casa i viceversa. Jo miro de no fer-ho però a vegades els problemes que m'han pogut sorgir a la feina els descarregues a casa esperant una resposta de compassió i comprensió.
Uf! Quin tema! Els companys de feina! El meu home sempre repeteix una frase quan torna empipat de la feina... "el meu regne no és d'eixe món". Cal tenir incentius fora de la feina que ens permetin posar la feina (i les seves circumtàncies) una mica més lluny del que ho fem habitualment. Sé que és fàcil de dir i difícil de fer, però l'esforç compensa...
Avui, després d’unes setmanes difícils, d’hospitals i metges, de feina i viatges de treball, en les que com a molt he pogut pujar velles fotos de arxiu al meu blog, m’he perdut uns minuts pel teu. Una paraula de un dels teus comentaris m’ha portat i m’he perdut en els teus records i vivències, en les teves fotos i les de temps preterits. I he passat una bona estona. Gràcies per tot.
Cuando tienes la piel sensible,
el alma sensible, eres como un
imán para recoger lo que te molesta. Hay que afianzar los pilares, hay que hacerse de los
oídos sordos para poder sobre-
vivir y tratar de no llevarnos nada a casa, donde nos espera
la única realidad realmente
importante.
Un beso, Cris
BB
Quan un pilar comença a patir, l'altre l'estarà aguantant perquè no caigui, és la seva funció. I al revés. El remei arribarà tard o d'hora, amb la força que has de tenir per saber separar els qui són hipòcrites dels que realment valen per tu. Un petonàs i ànims!!!
Ánims Cris, això ens passa a tots un dia o un altre. El més important és que siguis tu mateixa i no et deixis vèncer per aquest tipus de persones que en no estar bé elles mateixes, engeguen el ventilador.
No entris a jugar el seu joc, els teus pilars són molt més importants, els necessites i et necessiten. Una abraçada.
Sin duda es algo que nos retrata a todos, es la minuta que pagamos por compartir trabajo con determinadas personas... a las que de vez en cuando nos gustaría dar una patada en cierta parte... lástima de educación.
Besos.
La meua companya està molt putejada a la feina.
Hi ha molts cabrons en el món laboral.
*rebaixes…. Ai, Antón, quines paraules més sàvies les teves…. Porto 22 anys al mateix lloc de feina, no em plantejo un canvi, és més, m’encanta on treballo i els companys que tinc, però sempre hi ha la “nota discordant”, qui et fa passar males estones i abusa del “poder” que té…. Manar per manar sense saber-ne és el pitjor que m’he pogut trobar a la feina, i, es clar, de vegades la paciencia s’esgota i jo també…. No és senzill, no, però intentaré tenir presents cadascún dels postres consells o opinions…. Gràcies de tot cor, i un petó!
*MUY SEÑORES MÍOS, pues sí, hay otras cosas, pero quizás no compartes espacio durante 8h. al día…. Y eso sí que és “per pebrots”….. Un petó veí
*Carme, aprenc a intentar no emprenyar-me, a passar per alt comentaris absurds o males contestes…. Però no vegis com costa no “saltar”…. una abraçada i gràcies per les teves paraules
*ALEX B, sí, eso es verdad…. Somos unos 10-12 en mi trabajo, tengo buena relación con todos los demás y ellos conmigo, pero por que a veces ellos piensan lo mismo que yo y son incapaces de plantarle cara y hacer ver que no pasa nada?.... La verdad es que mis compañeros, el 95% son fantásticos y mi otro puntal también :) Besote y gracias por tus palabras
*Jota Ele, diste en el clavo, lo sé…. Mi trabajo creo que lo hago bien, me gusta y sonreír también…. Creo que voy a imprimir todos vuestros comentarios, y me los dejaré de libro de consulta en un cajón de mi escritorio, y cuando algo no vaya bien, los leeré, respiraré hondo y…. Gracias por tu última frase sobretodo, te has explicado de maravilla. Un beso grande!
*XeXu, m'ha fet rumiar molt el que m'has escrit, tens tota la raó del món.... saps? en el tema de saber desconectar, de vegades a casa, quan em truquen al telèfon, contesto com si estés a la feina.... penso que tinc prous elements per quan surto de la feina, no emportar-me res, tinc aficions, com el bloc, que m'ajuden a descarregar, una família fantàstica, una parella que m'anima i em dona el seu suport sempre, i els amics que sempre estan amb mi.... sé que és cosa meva no deixar que m'afecti, i de normal així és, menys quan ja no puc més.... aquí és on se m'acaben els recursos.... Moltes gràcies per les teves paraules i un petó!
*Lala, yo también lo espero.... Hay un dicho también que reza que una flor no hace verano.... intentaré ser más positiva y ver en todo lo malo algo bueno, al menos que me haga crecer y madurar más en mis reacciones con los elementos "adversos".... besote grande guapa :)
*Naia, pues sí, siempre, siempre hay alguien cerca que me hará sonreír, tú eres una de esas personas, lo sabes verdad? Gracias por el soporte moral, como siempre niña.... Besos grandes :)
*Jorreto, me quedan unos 25 años para aprender, sin que sea tarde.... llevo trabajando en el mismo sitio desde mis 18 (y acaban de caer 41).... He pasado épocas de todo tipo, buenas, mejores, malas, regulares.... Me ha venido muy muy bien expresar como me siento y leer cada una de vuestras palabras, sé en todas partes se cuecen habas, y ver que no eres un bicho raro ayuda, de verdad.... Muchísimas gracias por tu comentario, del que tomo buena nota. Un saludo muy cordial :)
*DANI, un cop vaig estar de baixa 6 mesos per estrès i ansietat, degut a la feina, una molt mala època.... vaig descobrir el ioga, em va anar de conya, la meva família ho va notar i jo també.... En vaig aprendre molt d'aquella etapa dolenta, així que no deixaré que em torni a passar.... Recordo on tinc guardats els exercicis i els videos.... jo també recomençaré, serà millor per mi i pel meu entorn! Gràcies per passar :)
*Ferran, crec que em faré un "post-it" amb el que m'has escrit.... la incoherència dels altres, si senyor.... Gràcies, de debó :)
*JuanMa, pues sí, asi debiera ser, pero cuando el "generador" del malestar es el que está "por encima" en la jerarquía.... te podrás imaginar que no es lo mismo que un "igual".... frustrante, de verdad. Un saludo, gracias por venir :)
*Hiperión, más que "algo" prefiero un "alguien".... pareja, mi hija, las gatas.... y sí, cada uno me ayuda al menos a liberar tensiones de todo tipo, bien sea haciendome sonreír como mi hija y sus historietas de adolescente, mi pareja con su cariño y mis gatas con, ejem, dando por saco!.... Un beso!
*_MeiA_ ara ho has dit, la família i els companys de feina no els tries, t'han tocat, a no ser que en el cas laboral siguis el "cap" i et triis el teu propi equip.... tot i així ningú t'assegura que no sorgeixin problemes .... Moltes gràcies per comentar i un petó gran :)
*GAIA, i a casa torbes la resposta del teu malestar? Et comprenen realment? Jo trobo suport, carinyo, però sé que en el fons no saben del que els hi estic parlant.... amb lo qual, les solucions sempre són tirant a senzilles, tipus: va dona, no t'amoinis, o no hi pensis més.... m'explico? Tot i això, també em "desfogo" amb la resta de companys, que de vegades sé que ho pateixen tant com jo.... Un petó Gaia :)
*Araceli, suposo que només posar bona intenció no és del tot suficient de vegades.... Encara bo de les aficions fora de feina, i el veure que qui no té un nap té una col.... sé que hauré de tenir més paciència, sobretot pel meu bé. Un petó, i, escolta, necessito "parlar" amb tu, puc escriure't al correu i et comento?
*Joanjo, espero que ja estiguis ben recuperat.... Gràcies per passejar-te per aquí i sigues molt benvingut.... fas unes fotografies fantàstiques de debó, felicitats :)
*BB, que dificil es hacer oídos sordos, cuando el "blablabla" es casi constante y acaba por martillear tu cabeza, hacer que tu rendimiento quizás sea menor como el buen humor.... pero recojo tus palabras y las agradezco :) Un beso grande y paciente!
*instints, doncs si, espero no sobrecarregar l'altre puntal, potser és el que més em preocupa en temporades com aquesta.... un petó guapa :)
*Pais Secret.... el ventilador l'engegaria jo per fer volar els mals rotllos, però acabo veient que la culpa és meva i que la importància que jo li dono fa que "el cuc de la poma" sigui més gran del que potser és.... Un petó i gràcies pel teu comentari :)
*Caminante, una patada, o dos incluso, que ganas no faltan, pero el "savoir faire" tiene que prevalecer siempre, es lo que nos distingue de los animales, verdad? Saludos y gracias por comentar :)
*Josep, doncs digali a la teva companya, que s'imprimeixi tots aquests comentaris, jo ho faré, entre tots m'heu fet "minvar" el problema.... Mil gràcies i ànims per ella també :)
Hola, Cris!!
Si yo te contara sobre problemas laborales ... mejor que no lo haga porque me pongo de muy mal humor y eso no me conviene a mí misma... Solo digo que hay personas que son muy egocéntricas y se creen inteligentes que en realidad son tremendamente estúpidas adoptando comportamientos que no solo no contribuyen a facilitar las cosas sino que además las empeoran considerablemente ...
Si la fotografía por ejemplo, te gusta, dedícate a ella con ahínco. Te lo recomiendo como medida terapeútica.
Un abrazo muy fuerte.
Hola Cris:
Todos, o casi todos, tenemos una doble vida, afortunadamente, vivimos gracias a las pasiones y a las contradicciones y nos alimentamos (en el sentido más literal del término) gracias a un trabajo que al 90% de los seres humanos no les gusta gens ni mica.
El otro 10% son parte de la clase dominante que se encarga de ponernos palos en las ruedas para que nos sea difícil demostrar que sin nosotros ellos son mucho menos que la nada. ¿Aguantar? ¿hasta cuando? ¿Hasta donde? Lo único que te puedo decir, por experiencia (has visto mi blog y sabes de qué hablo)es que no hay soluciones individuales. O se cambia todo o no se cambia nada, lo de más son medianías para ir tirando. Lo único que sé que el mundo de esta gentita ya se lo pueden comer con patatas...y que nadie nos venga, después de la que está cayendo y de lo que nos está costando sacarles las castañas del fuego a todos estos avaros ineptos, que nadie nos venga a decir que el capitalismo es la menos mala de todas las sociedades, ¡¡por favor!! que nadie nos vuelva a decir estas tonterías (Millets, gurtel,bancos, etcetc,) Y callo porque diría barbaridades.
Sólo te digo que no hay derecho que una persona con tu sensibilidad y tu imaginación lo pase mal por esos energúmenos de turno.
Sí Cris, es necesario tener una doble vida, para seguir viviendo, pero también es necesario tener la conciencia limpia y clara para que no nos pasen gato por liebre.
"Siempre lo más hermoso nos cuesta la vida" (Silvio Rodriguez, dixit)
Un petò, una forta abraçada i mai defugis d'aquesta conciencia i d'aquesta sensibilidad.
chau,
hugo
Cris, me encantaría hablar catalán. Me jode no saber hablar catalán. Regresaré a tu otro blog -ahora perdí el enlace- Peton.
Fantàstica relació de la fotografia amb la reflexió que ens ofereixes més tard.
Estic molt d'acord amb el que dius, i sovint comparteixo aquestes sensacions. Es molt important saber mantenir en equilibri aquests dos pilars, però què em de fer quan alguna cosa que no depen de nosaltres és la causant de que tot començi a esfonsar-se. Si sabessin fins on fan mal algunes accions potser se'n adonarien del que fan...
prou complicat..
molt ànims doncs, i una forta abraçada!
Es un problema difícil, en estos momentos es necesaria la autoestima y decirse que el otro es un pringado, incluso sentir lástima por él, reconforta que no veas. Repite cuantas veces sea necesario: "En su casa seguro que se aburre o está triste y yo me voy con mi hija y me lo pasa que te cagas", así como suena.
Un abrazo
fa dies que he llegit l'entrada però la feia tant meva que no em veia amb cor de comentar res.
necessitem vacances?
anims i amunt
crec que ja t'ho han dit tots, xò molts ànims! no deixis que la feina t'inundi tots els altres àmbits de la teva vida que van bé.
és fàcil de dir i difícil de seguir, doncs de vegades es fa un bucle dins la feina quan hi ha mal rotllo difícil d'escapar.
m'ha agradat molt el que dius dels pilars, com un d'ells és un mateix. estar bé amb un mateix és fonamental!
ànims!!!
generalmente el mal trato y las ofensas nos llegan de personas que se sienten impotentes ante la integridad del otro,tu tienes todo para salir adelante...cuando te acose la mala onda...piensa..piensa en todo lo que tu tienes en casa ,que es tuyo,que te esperan,que te quieren bien, y a lo mejor sufren como tu y no quieren demostrarlo para que no sufras..piensa- te abrazo
*Isabel, diste de lleno en la diana.... de todas maneras, lo mejor es liberar la mente al salir y la fotografía en estos momentos es pasión, así que me pondré manos a la "cámara". Gracias y me encantan tus fotografías, son una pasada. Un beso :)
*hugo, siempre me dejas un tanto pensativa con tus comentarios, das material para pensar, y me gusta como lo transmites.... Sabes? Soy del 10% de personas que les gusta su trabajo, el trabajo en sí, y mucho.... No por ser "jefa domintanta" no, si no por que trato con gente, y a mí la gente me gusta por naturaleza.... Intentaré ser más fuerte y pasar por alto lo que me hace daño.... total, "sólo es un trabajo" no? Gracias de verdad por TODO lo que me has escrito, de corazón. Un petó hugo :)
*Neuroscopetrix.... tranquila, no pasa nada, de verdad, no te tiene que joder cielo, no es tu idioma, así que.... Un placer simplemente verte por aquí. Éste post sí está traducido, sólo baja la barra un poco más y lo verás. Besos i un petó :)
*Marta, moltes gràcies per les teves paraules, però saps? Jo crec que hi han persones que SI se n'adonen que fan mal, en són conscients, i pensen que part de la força i "poder" que ténen és aquest.... Quina merda de vida han de dur, això és el que crec jo.... Un gran petó i gràcies per venir guapa, tens un bloc de fotografies magnífic de debó :)
*Alma, jajajajjaa, me has hecho reir.... eso es lo que voy a hacer, vaya que sí. ültimamente ella pobre se "come" todos mis problemas, tanto laborales como personales, y no hay derecho.... Es una chica excepcional, tengo mucha suerte. Ayer me dice: Mama, si necesitas hablar, estoy aquí, que YA NO SOY UNA NIÑA.... casi me hace llorar, Alma.... Un petó gran per tu i gràcies!
*Carlos, crec que si, per que no sé fer això de "que tot em rellisqui".... posar distància potser seria el més sensat.... em queden dies de vacances acumulats i potser em dediqui uns dies a la contemplació.... Ànims per a tu també, d'acord? Una abraçada :)
*rits, moltes gràcies, nina.... "estamos en ello".... Gràcies pel teu comentari i pels ànims, sempre venen genial! Un gran petó :)
*Abu.... Me encantan tus palabras, y tu punto de vista.... tienes razón, a veces uno se "ciega" en su propio ombligo y problemas, y no ve los que puede generar en sus seres queridos.... Intentaré ser más consciente de ello. Te mando un cálido abrazo y un beso :) Gracias por venir!
Te entiendo porque lo pasé muy mal hace unos años, tanto que antes de repetir otra crisis de ansiedad, opté por prejubilarme mucho antes de lo previsto.
Pero como dijo el poeta "todo pasa y todo queda"...
Venga que llega el finde!.
*kofee, yo también tuve una temporada donde la ansiedad y la "depre" se hicieron dueñas de una parte de mi vida. La paradoja es que trabajo en sanidad, en salud mental.... así que, en casa de herrero, es donde peor "te cuidan" a veces.... Feliz finde a ti también, un beso :)
Les enveges, les traicions, les maldats sempre hi són i sempre hi seràn. No oblidem d'envoltar-nos de bons sentiments i de bones persones ja que són el millor antídot de superació. Aquest text, m'ha entristit però a l'hora m'ha encoratjat per què tots passem històries semblants i per sort llegir aquest tipus de text ajuden a veure una trista realitat compartida. Gràcies Cris per recordar-nos que no tots però molts som persones humanes.
Antes o después, de una forma u otra, por unas causas u otras tod@s pasamos-pasaremos por ahí ¡Ánimo!
*Nacho, gracias por pasar.... no es mucho consuelo saber que la mayoría pasamos por trances así, quizás los "otros" deberían plantearse por qué ese empeño en joder la vida a los demás.... en fin, que hoy tampoco es buen día, saludos cordiales!
Siempre hay alguien encargado de fastidiar el "hoy puede ser un gran día" y aunque no es fácil ni por asomo, no dejes que este pilar afecte al otro, con mayúsculas.
Un besote y de veras que ya me gustaría tener la solución ya...
*Shao, pues no se cansan, palabra.... que cruz! Otro enorme beso de vuelta preciosa :)
Se m'ha fet tard per dir-te alguna cosa d'interés que no t'hagin dit ja la resta d'amics. Tan sols felicitar-te perque el senzill fet d'adonar-t'en compte de la realitat que t'envolta i els seus diferents caires ja és el principi de la solució. Pensa en un concepte "locus de control" el lloc on tens el control de la teva realitat és dins teu, no dels fets externs, sinó de la interpretació que en facis i de com ho visquis, m'entens?? No pots evitar tenir companys im......s però sempre els pots ajudar a dur la seva desgràcia de millor manera no?? Rollo ONG, jeje. Una abraçada!!!
Hola Cris!, cuando pases esos malos momentos lo mejor es pensar en lo afortunada que eres al tener el cariño de los tuyos, o simplemente pensar en algo agradable,esta es mi táctica. Se trata de equilibrar la balanza por un lado la porquería y por el otro las cosas que nos llenan de vida.
Saludos!
*Miquel, abans de res disculpes per que s'em va passar de veure aquest comentari i és d'agraïr moltíssim les teves paraules.... Les coses intento (ara a 2 mesos vista) posrtar-les una mica millor, la veritat i sent objectiva, pesen més les bones "companyies" laborals que la que no ho és.... Un petó gran, i dusculpa'm una altra vegada :)
*Antonio, pues sí, tienes toda la razón, aunque bueno, los momento de bajones ya sabes como son (supongo que todos hemos pasado por alguno).... Los pilares importantes (la familia en este caso) es lo mejor que dispongo para ser una persona feliz, y en ello ando. Gracias por pasar y comentar a "vista pasada". Saludos cordiales :)
Publica un comentari a l'entrada