24.2.10

Lluna de València....


Una estàtua
contempla la foscor.
La lluna riu....
________________________________
(Gràcies al Manel Marqués, aquí hi ha una explicació de l'estàtua)

Si no us fa res, aclariré el misteri de quí és el senyor de la corda al coll. És un dels Burgesos de Calais, un conjunt escultòric de Rodin (si, el del Pensador). L'escultor va fer més d'una còpia i una d'elles s'ha pogut veure recentment a Barcelona (el que no sabia és que també havia anat a València). Té la corda al coll perquè representa un episodi de les guerres de religió de França: una facció assetjava la ciutat de Calais i va anunciar que no arrassaria la ciutat si mitja dotzena de notables de la ciutat es presentavan amb la corda al coll per a ser penjats. Un grup de voluntaris ho va fer i els enemics, impressionats per la seva valentia, els van perdonar.

48 comentaris:

P-CFACSBC2V ha dit...

Doncs sí que se'l veu fixat… Bona foto!

Naia ha dit...

Nena, que m'encanta la foto, es que te l'has currat, i a més, es que té alguna cosa especial, per ser d'on és.
Que t'estimo, guapa, molt, molts petons:)

Lala ha dit...

Lleva una soga al cuello?
Perdona, es que soy medio cegata!
XD
Si es así, entiendo perfectamente lo de la oscuridad...
Pero por qué tiene que lucir la luna en esos trances, y encima sonriendo?

Ay, no sé si estoy p'allá...


Un beso

Lala

Dissortat ha dit...

La foto està genialment feta, però em descoloca el comentari. Mirem la foscor i no vegem la llum que tenim al davant i per això la lluna lluminosa se'n riu? o_O

òscar ha dit...

La lluna no s'hauria de riure d'un home amb una corda al coll. :)

Petooons!!!

TORO SALVAJE ha dit...

La Lluna si.

L'home atrapat no.

Presoner etern.

Petons.

Cesc ha dit...

Els contrastos son sempre el motor de les coses, de les persones. La llum brilla molt més en la foscor...

Molt bona foto Cris

Carme ha dit...

La lluna riu
i escampa
la rialla de llum
daurant-lo
encara més.

Molon labe ha dit...

Ole, ole, una altra happyhaikuescola.... crec que hauríeu d'escoltar més al seldon i saber que:
les estàtues no poden contemplar res, senzillament perque no hi veuen... i òbviament tothom sap que la lluna no riu, només ensenya el melic de tan en tan...

joanfer ha dit...

Una estàtua
contempla la foscor.
La lluna riu.... i plora a la vegada.
Li desitja un feliç viatge
cap a l'infinit.

XeXu ha dit...

I tu, contemples o rius?

Assumpta ha dit...

Sembla que aquests ulls mirin de veritat...

DANI ha dit...

Sembla que vulguir dir: "...el sol a mort..." ;(

Es preciosa

Petons nocturns

Calpurni ha dit...

Els que quedaven fora de la muralla quan tancaven les portes estaven a la lluna de València. Aquesta estàtua mira sorpresa perquè no pot passar?

Mª Angeles y Jose ha dit...

Que brillos y que color!

Parece triste y yo quiero alegria.


Muy bonita.

Besazos

koffee ha dit...

Digueu-li a l'estàtua que no es prengui així la vida... Poseu-li l'espot del "yo iba pa' hombre y me quedé en mono, soy un mono bonito, pero soy un mono"... Ahhh m'encanta el mico.
I la foto!.
Petons.

Raúl ha dit...

En la luna de Valencia... Allí dicen que me encuentro las más de las veces.
Sonrío.

Joana ha dit...

Ulls de color
la nit s'apaga
la lluna somriu!

Cris ha dit...

*P-CFA, gràcies, és una foto "treballada", però m'agradava el contrast.... :)

*Naia, algún día haré una serie de fotos de Bilbao, lo sabes, verdad? y sabemos que será pronto nenita, así que ve sacando la podadora :) Maite zaitut!

*Lala, a veces, hasta en los momentos más oscuros, y con una soga al cuello, aparece una luz, que te guía, y te contagia la sonrisa, son "metáforas" de las mías, que yo también estoy algo p'allá ultimamente.... Si haces click en la foto te saldrá a tamaño completo, era una muy bella estatua, sus ojos me cautivaron.... La noche me confunde, será eso :) Besos, preciosa!

*Dissortat, no vas desencaminat no.... tot i que de vegades, i fins i tot en els pitjors moment, algú s'en pot enfotre de tu o de les teves misèries, saps l'acudit aquell que diu:
Un home s'està ofegant a un riu....
i un altre, s'el mira des d'un pont i li diu: "llore, hombre llore".... i el del riu li contesta: "que llore, oiga, me estoy ahogando".... i el del pont: "pues eso, llore, que llorar desahoga".... En fi, hi ha de tot, oi? Gràcies com sempre per passar i comentar, un petó :)

*òscar, sempre hi ha "gent" que s'enriu o no entèn les penúries dels altres, ni que sigui la lluna.... Això és només una espècie de metàfora, suposo que jo ja m'entenc :) Però la foto és xula, eh? ;)

Cris ha dit...

*Toro, etern, com la bellesa i la poesia.... tu ja m'entens, ho sé :) Un petó, gràcies....

*Cesc, celebro que t'agradi, tot i que la foto està un pel treballada, hi sortia un edifici al darrera que feia desviar la vista, però he aconsseguit el que volia.... a mi se m'hi envan els ulls als seus ulls.... i a tu? Petons de dijous!

*Carme, un dia triaré un foto, i m'encataria que col·laboréssis amb mi, si et ve de gust, posant-li text, què et sembla? Pensa-ho d'acord, ets una poetessa fantàstica reina :) petons!!

*Molon, jajajjajaa, m'has fet riure.... de debó, gràcies, una mica de bon humor sempre va bé, i et faré cas en llegir als mestres, jo com en la majoria de coses en aquesta vida, només sóc una senzilla amateur, però és el que hi ha :) Petons somrients!!

*JoanFer.... que boniques les teves lletres, gràcies, m'han encantat, i li escauen de conya a la foto. Un gran petó :)

Cris ha dit...

*XeXu, la pregunta del milió.... Contemplo, fosca també, però intento somriure, ni que sigui un esborrany als llavis.... de debó que ho intento :)

*Assumpta, a mi em va captivar, sé que podria haver fet una millor foto, però només va ser un clic, l'essència d'una nit preciosa de desembre a València, l'estàtua s'ho valia :) petons preciosa, gràcies sempre per venir!

*DANI, gràcies, a mi em transmet el que he escrit.... desllumbrava (no sé si està ben dit en català) però va ser un moment de mirar-lo i "ell" em va mirar a mi :) petons de mig dia i gràcies artista!

*Calpurni, m'expliques una cosa que desconeixia, així que no et puc respondre.... l'estàtua estava al bell mig de la plaça de l'Ajuntament de València, pels volts de Nadal, n'hi havien més, a mi em va agradar aquesta, no em demanis per què.... Gràcies per comentar, cercaré la història de l'expressió "estar a la lluna de València" :) Una abraçada!

*Mª Ángeles y Jose, de veras no es bella? dentro de la tristeza que puede generar, como "La Pietà".... La belleza está en nuestros ojos, y aún con la tristeza en ellos, podemos admirar grandes cosas :) Besos a los dos, amigos, y un abrazo grande!

Cris ha dit...

*koffee, quin spot és aquest? m'el passes? jajajaja, m'has fet somriure, gràcies nina, un petó gran per tu :)

*Raúl, pronto volveré a venir, crees que sacarías una horita para darnos un abrazo y tomar un café? Me encantaría, lo sabes, verdad? Un beso, de corazón :)

*Joana, ets una artistassa tu també, m'encanta que em deixeu el que us suggereix la foto, és preciós el que m'has escrit, moltíssimes gràcies reina, t'envio un petó enorme :)

Alepsi ha dit...

La lluna sempre riu. No és per menys amb el que altera al personal.... :P

Cris ha dit...

*Alepsi, doncs i tant que si, i per que ens mira de reüll i deu pensar, quina pena de "personal".... jo també riuria, eh? :) petons!!

Ñoco Le Bolo ha dit...



La luna siempre riu y es que, por aquí abajo pasan cosas como para reirse.
Bonitos brillos que supongo son originales en la estatua.
En fin,, 'un robado' sin que el interesado pueda decirte nada.

petons

CristalRasgado ____________________________________
LaMiradaAusente

ALEX B. ha dit...

La foto está genial , pero si no llega a ser por los comentarios no me entero de nada más.
Parece que estoy algo espesa....será que tambien a mi la noche me confunde.
besos

Déjà vie ha dit...

i com fa el riure d la lluna. ;)

Josep ha dit...

La lluna de València, la lluna en un cove, mots que em recorden el meu avi pagès que mels deia quan jo em distreia més del compte: em miraba fixament, com aquest bon home petrificat de bronze que has enganxat tot mirant la foscor mentre la lluna, avui, es a punt de ser plena i enlluerna la seva mirada que, potser, busca fora de quadre una resposta que només tu, Cris, tens al teu cor.

Petons.

Jota Ele ha dit...

Pues a mi me gusta la fotografía y mucho.

Por cierto. ¿Cómo está mi chica preferida?

Que te quiero "ver" reír.

QUE LO SEPAS.

Besos, belleza.

mi nombre es alma ha dit...

En estos momentos la estoy contemplando, eso si, difuminada tras unas nubes amenazantes que ni a la luna de Valencia dejan en paz.

Una abraçada

Cristina ha dit...

Veig a aquesta estatua d'un color ben lluminós, pot ser si que, els ulls tristos comtemplen la foscor i la lluna riu. Jo a tu et veig igual, plena de llum interna i meravellant a tothom amb la teva bellesa.

signat: la teva incondicional

Araceli ha dit...

Hola Guapa.
Ostres, quan he vist la foto, el primer que he pensat és que hi tenia alguna cosa en comú. Jom també estic a la lluna de València ultimament. M'agrada molt tornar al teu blog. Hi veig idees francament bones, com la de la M, i els dobles sentits com la ceba, La fulla, la pedra contracorrent... També aprofito per enviar-te una abraçada gegant. Te la mereixes per regalar-nos sempre una actitud positiva que s'encomana. De debò.

Mireia ha dit...

Cris, una foto molt ben feta.

- assumpta - ha dit...

Bona nit Princesaaaa
La lluna riu...
I espero que tu també ho facis!!!

Una fotografia que t'ha quedat perfecta Cris!

Un ulls que fins i tot fan una mica de por de tan expressius.

Fora tristors, fora foscors!
Que arribi de nou la llum a tot arreu.

Mil petonets ben dolços!
;)))

Toni Bra ha dit...

Navegant navegant me he trobat en el teu blog...imatges mes que notables i entretengut...seguiré visitant-te

el paseante ha dit...

Ja et dic ara que aquesta escultura no me la posaria al costat del llit. El despertes a mitja nit, obres el llum i trobes els seus ulls :-(

Marina ha dit...

Perdí los enlaces a tus blog y no me avisas, ¡Malandrina!, menos mal que hoy en mi ronda, te eché de menos. Anda vente pa casa que es ya muy tarde.
Por cierto, joer que foto tan estupenda.

Besos corazón.

La sonrisa de Hiperión ha dit...

Un placer siempre pasar por tu espacio. Siempre algo diferente y enriquecedor... Bebiéndome tus fotos.

Saludos y un abrazo enorme.

Cris ha dit...

*Ñoco, sí, los brillos son originales, sólo "quité" un trozo de edificio de detrás, que se me iba el ojo hacia él, y lo cloné con el negro :) Y el interesado, posó sin mover ni una pestaña, palabra! Por cierto, regreso a Valencia en fallas, yupi!!

*ALEX, no serás Dinio, no? jajajaa, a veces no puedo traducir según qué cosas, por que me sale así, de todas maneras, a la derecha hay un traductor de google, y como es un "happyhaiku" como me dijo Molon Labe, traducido sería algo así como:

Una estatua
contempla la oscuridad.
La luna rie....

rimar un 4-6-4 para traducir no salía la métrica, aunque hago los haikus a my way!! :) Petons y besotes!!!

*Déjà, jo crec que té les dents d'or i és el reflexe mirant-se la pobra estàtua, que no es mou, per que se la miri bé ;) petons!!

*Josep, t'agraeixo el comentari "primer", aquest segòn i l'anècdota que m'expliques.... Els avis, ais, jo enyoro al meu.... però el porto sempre al cor. Petons i molt bona setmana :)

*Jota, mejorando día a día, como tiene que ser. Alguien me dijo, si te caes 7 veces, levántate 8.... Y en eso, y plantando sonrisas estamos. Me alegra que te guste la foto y que te "preocupes" por cómo estoy, todo va bien e irá mejor. Besos enormes como tú :)

Cris ha dit...

*Alma, vuelvo a bajar a Valencia del 12 al 14.... crees que podría darte un achuchón 5 minutos? me encantaría, sabes que te admiro un montón, así que si puede ser, mándame un correo, vale? risc30@hotmail.com y me cuentas. Una gran abraçada!!!

*Cristina, tu ets un regal que m'ha fet la vida, quan ja no pensava retrobar-me amb amics de joventut.... Ara ja no te m'escaparàs mai més per que et porto ben endins, i no saps bé encara tot el que m'aportes nina. Gràcies princesa, de tot cor. Mil petons :)

*Araceli, jo més feliç encara de veure't aquí.... Quan repetim cafè? Et truco un dia i mirem d'arreglar-ho? Ara estic de baixa, així que quasi bé qualsevol moment m'aniria bé. Celebro que t'hagin agradat les darreres entrades, ja són amb la màquina que em vas recomanar, tot i que ens estem fent "amigues" encara, jajaja :) petons grans reina!

*Mireia, gràcies, millorable, per un comentari que un amic m'ha dit, i que ara quan torni a fer "estàtues" ja sé què haig de fer per que llueixi millor davant la càmera.... truquets ;) Un petó!

*assumpta, ets la canya nena.... Quina força em dones reina, tant amb els teus comentaris, com amb la teva veu.... Ara quan vingui el bon temps, ja saps que et vindré a visitar oi? farem "competició" Nikon-Canon i ens ho passarem de conya, oi? petons i una abraçada gegant, gràcies per ser-estar amb mi :)

Cris ha dit...

*Toni Bra, encantada de tenir-te aquí i un plaer serà que retornis, de debó, sigues benvingut al B/N i que ho gaudeixis.... espero :)

*Paseante, era enoooooooorme, encara que només he tret una part d'ella, la que més em va agradar "tipus bust", però era alta, esbelta i molt ben feta, amb molts detalls, lamento no haver anotat autor i qui era l'insigne personatge :) I al llit ha de donar-hi un fred de pebrots, jajaja! Un petó gran!

*Marina, tú tienes los ojos fríos como la estatua? Anda ya, eres una poeta estupenda, me encanta visitarte siempre, y sosiega tu alma, que seguro todo irá mejor con ella reposada ;) Buen post el tuyo, con un tandem de fotógrafo excelente, besos mañaneros y feliz semana :)

*Hiperión, el placer es mutuo, yo te disfruto, tú vienes y me regalas bellas palabras, artista.... Gracias, es un honor tenerte aquí :) Besos de vuelta con achuchón incorporado!!

Manel Marqués ha dit...

Si no us fa res, aclariré el misteri de quí és el senyor de la corda al coll tan ben fotografiat per la Cris. És un dels Burgesos de Calais, un conjunt escultòric de Rodin (sí, el del Pensador). L'escultor va fer més d'una còpia i una d'elles s'ha pogut veure recentment a Barcelona (el que no sabia és que també havia anat a València).

Té la corda al coll perquè representa un episodi de les guerres de religió de França: una facció assetjava la ciutat de Calais i va anunciar que no arrassaria la ciutat si mitja dotzena de notables de la ciutat es presentavan amb la corda al coll per a ser penjats. Un grup de voluntaris ho va fer i els enemics, impressionats per la seva valentia, els van perdonar.

Cris ha dit...

*Manel, no t'he demanat permís, però la anècdota de l'estàtua m'ha agradat tant que la he posat al post.... Agraïda de debó, bona feina i un petó enorme!!!!

Manel Marqués ha dit...

Ni calia, maca. Precisament ho he escrit per a compartir-ho amb tothom :-)

Caçador ha dit...

Estátua de luz que se fez sólida.

Beso

joanfer ha dit...

Doncs moltes gràcies, Manel! A mi m'ha agradat moltíssim la teva explicació. Sabent la història pots arribar a veure les coses d'una altra manera molt diferent. I així és... ;)

Caminante ha dit...

Curiosa historia, impactante escultura y buena foto.

Besos.

Cris ha dit...

*Manel, i tant que calia :) M'ha semblat una aportació fantàstica i el complement perfecte pel post, petons grans!

*Joanfer, estic d'acord amb tu, en aquest cas, que molta gent ens feiem preguntes de "la soga" els ulls i demés, ara me la miro d'una altra manera, em suggereix "dignitat".... Gràcies per venir, un petó :)

*Caminante, como siempre, gracias por tus palabras, das aliciente a continuar "motivando" :) Petons!